3. L'obertura de la Via Laietana
A principis del segle XX la gent de Casc Antic entra de ple en la «modernitat
». Amb el progressiu esgotament de solars a l’Eixample, reapareix
l’interès per la reforma interior. La Llei d’expropiació forçosa de 1904
obre el camí a la intervenció de grans grups immobiliaris i financers.
L’any següent s’aprova un conveni entre l’Ajuntament i el Banc Hispano
Colonial que queda encarregat com a contractista, financer i gestor de
l’obertura de la Gran Via A del Pla Baixeres: la Via Laietana.
D’aquesta manera, el cor de la ciutat medieval és destruït per una
gran avinguda de cinc carrils que obre pas a un trànsit infernal. Comença
per al barri un procés de degradació i de fugida dels seus habitants.
No obstant això, no minva la població. Ans al contrari, augmenta la seva
densitat per l’arribada d’un important flux d’immigrants interns, els
quals venen sense diners i s’havien vist forçats a vendre el poc que
tenien per pagar-se el viatge. La proximitat dels punts d’arribada, el
port, l’estació de França i la del Nord, afavoreixen el fet que el foraster
cerqui casa al Casc Antic.
De la destrossa se’n va fer un parc temàtic, una mena de «Pueblo
Español» al que s’anomena Barri Gòtic. En aquesta operació, el Palau
Padellàs (segle XV), per exemple, va ser traslladat pedra a pedra des del
carrer Mercaders al seu emplaçament actual al costat de la plaça del Rei
—avui Museu d’Història de la Ciutat—. Però de la gent que vivia allà no
en sabem res, quin va ser el seu destí? Se’ls va tenir en compte? Se’ls va
indemnitzar? El relat que en fa a les seves memòries un veí del carrer
Mercaders, en Josep Ma de Segarra, reflecteix l’ambient que es vivia
entre els enderrocs: «En aquells dies el nostre barri, tot enrunat degut
als grans arranjaments constituïa una zona inhòspita, quasi intransitable.
Gràcies a l’abandó i a la foscor s’hi improvisaren barraques de tota
mena, la deixada desolació de l’ambient creà nuclis infectes. Arribar de
nit a casa en aquelles condicions no feia cap mena de gràcia».
Avui sabem també molt bé el que signifiquen els enderrocs i les
reformes urbanístiques. En dóna fe a l’actualitat una veïna afectada:
«Carrers bruts, cases tapiades, també a escales on encara hi ha veïns i és
que, segons diuen, volen “sanejar”. Si la degradació exterior del barri és
ben palesa, no cal dir que a l’interior de les cases segueix el mateix procés.
Cal pintar, però aquesta rajola es belluga, la gotera de l’aixeta...
Però pel temps que queda. I així ja hem passat 15 anys».
A partir de l’obertura de l’avinguda de la Catedral es produeix un
estancament en les intervencions urbanístiques sobre la zona, ja que el
capital immobiliari centra la seva atenció en els barris perifèrics, on hi
ha molt per construir. En el període comprés entre els anys 50-55 el
Casc Antic perd població. Els habitants amenaçats d’expropiació per la
possible obertura de l’avinguda Cambó o en recerca d’una millora de
casa es desplaçen als barris dormitori de la perifèria. En aquest procés
de despoblament també hi té a veure el tancament del Mercat del Born
que l’any 1971 es trasllada a la Zona Franca (Mercabarna). El trasllat del
Born porta com a conseqüència la desaparició del comerç a l’engròs i de
molts establiments relacionats directament o indirecta amb el mercat.
Veure índex |
 |
